divendres, 11 de gener del 2013

Els jocs de la fam


Estimats pares i mares,
En primer lloc, bon any a tots! I en segon, volia recomanar-vos una pel·lícula molt interessant i que, de segur, us farà reflexionar. El títol ja l’haureu sentit als vostres fills perquè no fa molt des de l’estrena: “Els jocs de la fam”.

Aquesta és una pel·lícula basada en el llibre de l’autora Suzanne Collins, el qual he tingut l’ocasió de llegir gustosament malgrat que haja sigut a l’espanyol.
Centrant-nos en la pel·lícula, aquesta s’ambienta en una societat moderna i tecnológica encara que l’estil o mode de vida que podem vore-hi és una mica tradicional.

Ens trobem als Estats Units d’Amèrica, dividits en 13 districtes i cadascún d’ells representa una activitat econòmica (mineria, joieria…). Encara que hi haja 13 districtes, un d’ells, el 13, es troba desolat i arrasat pel Capitolio (ciutat capital que domina tots els districtes). Aquest districte s’havia revelat contra les injustícies que el Capitolio oferia i havia sigut reprimit a la força, destrossant el districte sencer. D’aquesta manera, el Capitolio va idear “els jocs de la fam” basats en una lluita a mort de la resta de districtes que hauran de sacrificar dos dels seus joves (un xic i una xica). La finalitat d’aquests jocs, que tot el món ha de vore a la televisió quan es fan, és la de mostrar als districtes el poder que el Capitolio té perquè cap dels districtes seguisquen l’exemple del 13.

Comptat i debatut, la protagonista, Katniss, es veu envolta en els jocs per defendre la seua germana menuda i, amb molta avidesa, haurà de sobreviure a nombrosos perills que, de veritat, t’atrapen a la pantalla.

Personalment, d’aquesta pel·lícula i del llibre, extrac una gran crítica a la realitat nostra: aquells que reivindiquen les injustícies i els seus drets, són reprimits i castigats severament. Per això, m’agradaria que la véreu i reflexionàreu sobre tot el que patim a l’actualitat perquè aquesta pel·lícula, a més de tindre una bona trama, té una bona crítica.

dijous, 3 de gener del 2013

NORMAL O EN CATALÀ?


Per a començar, cal dir que, malgrat que tots els habitants de la Comunitat Valenciana hem estudiat alguna vegada l’assignatura del valencià, tots tenim interioritzat al nostre subconscient el prejudici lingüístic, és a dir, una opinió no raonada sobre el valencià (o català).


D’una banda, com que moltes poblacions estan castellanitzades, com la meua (Elx), els seus habitants empren la llengua castellana en tots els àmbits d’ús i, per això, es produïx l’anomenada diglòssia, és a dir, el fet de creure que una llengua és millor que altra.


De l’altra banda, també trobem el pensament que l’ús del català porta a l’esquena càrrega ideològica i revindicativa i, per això, està reduint-se únicament a l’ambit d’ús familiar i açò és l’explicació que el català és una llengua minoritzada.


Comptat i debatut, hauríem de reflexionar sobre aquest tema i tractar d’evitar tindre aquest prejudici, el català, com el catellà, és una llengua i, per tant, és una cultura que no hem de perdre.